Sí, és totalment cert. El moment en sí no em “preocupa”. Em preocupa el
després. L’estar allà o així. Restaré immòbil durant tot el temps que
durarà l’humanitat? Veuré la vida dels demés sense poder intervenir-hi? O
tot es convertirà en obscuritat i negror i no seré res... un cúmul
d’ossos... que esper que estiguin convertits en cendra! Tot allò que he
estat em desapareixerà de mi?
La gent tindrà una visió de mi però no s’aproparà ni a la que tinc jo mateixa
de mi ni a la que té la realitat de mi... Ningú sabrà qui sóc, ni a mi
mateixa m’haurà donat temps a descobrir-ho. La realitat es quedarà amb
el meu jo i sols ella ho sabrà, no ho compartirà perquè és impossible.
Sèriament, em vull ver creure que no hi haurà res? En ocasions m’he
volgut imaginar que la mort no existeix, el nostre ser decideix que ja
ha estat el suficient temps dins aquell cos, passa per un període que
nosaltres anomenem mort i així, de sobte, som el mateix ser però en un
cos diferent, el que la gent anomena reencarnació, que a mi m’agrada
anomenar-ho adopció de cossos... D’acord, però si jo fa 4000 anys vaig
residir dins el cos d’una persona que no és o fou la que sóc ara, jo no
tinc, malparlant, ni la punyetera idea d’un miserable segon d’aquella
vida que vaig compartir amb aquell cos. I no és molt trist? Que jo el
dia de demà sigui “una altra persona” i no en sàpiga res de mi mateixa
que, encara que poc, sí que conec ara? Totes les coses bones, i totes
les dolentes se n’aniran perquè sí? Perquè al cap i a la fi som un
conjunt de cèl·lules que tenen una vida limitada i, tard o d’hora, totes
moriran? Perquè la raó del néixer és morir? Em fa por, sí, em fa por
formar part de la mort... ser una més de les que moren cada dia?
Cristina, ara t’he de fer una pregunta! A tu, no t’incomoda pensar
això? Tot allò que només tu saps de tu una vegada moris desapareixerà! I
no hi haurà res! Silenci i obscuritat, buit, pàgines en blanc. No sé, a
pesar de que m’ho cregui i ho defensi, que després de la mort no hi ha
res, vull imaginar-me un “postmortem” que de veritat em faci gaudir, i
tingui certa tranquil·litat en el moment en que pensi que un dia
arribarà el moment. Crec que anem construint la nostra vida així com ens
agrada i no ens mereixem un final tan homogeni. Ara bé, els somnis,
només són això, somnis... i la realitat és l’única que no marxa volant
com un avió de paper...
#aslowthinking
#aslowthinking