POR A SENTIR. Consulta 3

M'he trobat algunes vegades a la Consulta amb un obstacle que no permet endinsar-nos de ple en el treball del autoconeixement i, que és sa por a sentir. En el cas de'n Joan, de 41 anys. No ha tingut parella estable i, sempre ha fugit, de relacions que impliquin un cert grau de compromís. En el moment que sent que estima a una dona, mostra molta por i talla amb sa relació.

Algunes de les creences limitades són:
- Sentir amor provoca problemes i conflictes.
- El compromís fa que es deteriori una relació.
- Les relacions fan que deixi de ser jo mateix.
- L'enamorament és sinònim de debilitat i puc ser danyat.

Després de qüestionar algunes creences, Joan va comprendre que  la seva idea d'amor, sorgia des de la seva por a sentir i no es correspon amb el que és en realitat l'amor. Ell mateix transforma aquestes creences en les següents:  L' amor ens connecta amb el que Som i amb la nostre Plenitud com a persones. Negar-ho correspon a viure de forma limitada i parcial. Mai, l'amor ens pot fer dèbils, ni produir-nos por, sinó el contrari serenitat, seguretat i autenticitat.

Vull deixar, en aquesta ocasió, un fragment del llibre de Carmen Laforet, La mujer nueva, que ens proporciona una experiència de la transformació que pateix la protagonista quan comprèn o veu més enllà dels seus límits, el que és l’Amor.

“El amor es algo más allá de una pequeña pasión o de una grande, es más….Es lo que traspasa esta pasión, lo que queda en el alma de bueno, si algo queda, cuando el deseo, el dolor, el ansia han pasado. El amor se parece a la armonía del mundo, tan serena. A su inmensa belleza, que se nutre incluso con las muertes y las separaciones y la enfermedad y la pena…El amor es más que esta armonía; es lo que la sostiene…El amor recoge en sí todas las armonías, todas las bellezas, todas las aspiraciones, los sollozos, los gritos de júbilo…El amor dispone la inmensidad del Universo, la ordenación de leyes que son matemáticamente las mismas para las estrellas que para los átomos, esas leyes que, en penosos balbuceos, a veces, descubre el hombre”.

SA POR Consulta 2

Na Silvia és una dona de 43 anys, que té por de separar-se del seu home perquè pensa que sa seva vida podria ser molt pitjor. Sent que no és capaç de viure deixant tot el que té ara: casa, barri, àmics comuns. És conscient de que la relació està acabada, però, sa por a una nova vida desconeguda li supera.

Ses creences limitades que vam treballar són:
-el que és desconegut és dolent.
-és millor soportar un present que no és bó a un futur que no sé com serà.
-perdre el que tenc en el present significa que deixo de viure.
- sa meva vàlua personal depèn de les coses externes a mi mateixa.
- la por al futur no em deixa viure el present.
- els canvis són negatius amb resultats dolents.

Totes ses creences están vinculades clarament a una forta desconnexió amb ella mateixa, que no li permet veure o ser conscient de la realitat que li envolta. Aquesta situació es dóna perquè viu des de sa por i, per tant, no des de l’acceptació de sa seva situació en el present. Vam qüestionar algunes d'aquestes creences. Na Silvia va comprendre que es temor a un futur incert no li permet viure es present, ni tampoc ser ella mateixa. També va comprendre que els canvis són oportunitats de ser realment nosaltres mateixos. De forma gradual, va acabant desidentificant-se d'aquestes creences que són simplement això creences. És a dir que ella cregui que el futur, el que és desconegut és dolent, és només un pensament, no una realitat.

POR Consulta 1

En Vicent manifesta sovint una por irracional a morir. De seguida i de forma desproporcionada, quan pateix algun problema de salut que, normalment són de poca importància, li ve sa por a morir. És un hipocondríac que nega sistemàticament ser-ho.
Els pensament que acompanyen a sa por són:
- és insoportable la idea de que sa mort pot venir en qualsevol moment.
- no paga sa pena viure perquè morim.
- pensar sobre sa mort determina sa meva forma de viure:  No em deixa viure.
- tot el que em passa (símptomes de salut) és un senyal de que tot s'acaba.
-quan em mori no seré res. Ningú se'enrecordarà de mi
Després de qüestionar filosòficament aquestes creences, en Vicent entén que ser mortals és una condició que ens constitueix  com a éssers humans. S'acceptació de sa nostra pròpia vulnerabilitat - del que som i sentim aquí i ara-  ens permet gaudir d'una vida sense angoixa ni por.

EXERCICI:

Vam treballar, crítica i reflexivament, alguns textos filosòfics. Sempre proposo  llegir-los, emprant es diàleg entre aquests i nosaltres mateixos, des de sa nostra experiència i sentir.  El text és d’Epicur, Carta a Meneceu:

Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més in tens. 

TRISTESA. Consulta 1

TRISTESA. Consulta 1

Paula acaba de perdre a sa mare i no pot expressar la seva tristesa.

S'ha de parlar, en aquest cas, d'un sentiment de tristesa que es genera a causa d'una pèrdua molt important i que ve acompanyat de dolor. En un procés de dol, és necessari sentir i donar espai per aquesta tristesa i dolor. Si amaguem o no expressem aquests sentiments, es pot produir gran malestar, com angoixa per no permetren's acceptar el fet i no donar sortida a uns sentiments naturals que estem reprimint.

Quan no s'expressa la tristesa ni el dolor, que és el cas de la Paula, n'hi ha creences limitades que sustenten aquesta censura del nostre ésser. En el cas de la consultant, afirma que mostrar els seus sentiments és una cosa que fan les persones dèbils. Afirma el següent: "Si els demés veuen com expresso els meus sentiments, construiran una imatge d'una persona poc forta i que no sap controlar-se en situacions difícils". Mostra, segons les seves paraules, una por a ser danyada, si mostra, el que ella considera, debilitat.

A la Consulta filosòfica vam qüestionar aquestes creences. Mostrar els nostres sentiments davant d'una pèrdua es correspon a un procés necessari davant d'una situació de dol. És una expressió d'amor i un acte de coratge (no de debilitat) i de comunicació ( no de desconnexió) amb un mateix i els demés, del que som, nosaltres mateixos.

DIARI SOBRE LA POR A LA MORT

“El que em fa por és formar part de la mort.”

Sí, és totalment cert. El moment en sí no em “preocupa”. Em preocupa el després. L’estar allà o així. Restaré immòbil durant tot el temps que durarà l’humanitat? Veuré la vida dels demés sense poder intervenir-hi? O tot es convertirà en obscuritat i negror i no seré res... un cúmul d’ossos... que esper que estiguin convertits en cendra! Tot allò que he estat em desapareixerà de mi?

La gent tindrà una visió de mi però no s’aproparà ni a la que tinc jo mateixa de mi ni a la que té la realitat de mi... Ningú sabrà qui sóc, ni a mi mateixa m’haurà donat temps a descobrir-ho. La realitat es quedarà amb el meu jo i sols ella ho sabrà, no ho compartirà perquè és impossible. Sèriament, em vull ver creure que no hi haurà res? En ocasions m’he volgut imaginar que la mort no existeix, el nostre ser decideix que ja ha estat el suficient temps dins aquell cos, passa per un període que nosaltres anomenem mort i així, de sobte, som el mateix ser però en un cos diferent, el que la gent anomena reencarnació, que a mi m’agrada anomenar-ho adopció de cossos... D’acord, però si jo fa 4000 anys vaig residir dins el cos d’una persona que no és o fou la que sóc ara, jo no tinc, malparlant, ni la punyetera idea d’un miserable segon d’aquella vida que vaig compartir amb aquell cos. I no és molt trist? Que jo el dia de demà sigui “una altra persona” i no en sàpiga res de mi mateixa que, encara que poc, sí que conec ara? Totes les coses bones, i totes les dolentes se n’aniran perquè sí? Perquè al cap i a la fi som un conjunt de cèl·lules que tenen una vida limitada i, tard o d’hora, totes moriran? Perquè la raó del néixer és morir? Em fa por, sí, em fa por formar part de la mort... ser una més de les que moren cada dia?

Cristina, ara t’he de fer una pregunta! A tu, no t’incomoda pensar això? Tot allò que només tu saps de tu una vegada moris desapareixerà! I no hi haurà res! Silenci i obscuritat, buit, pàgines en blanc. No sé, a pesar de que m’ho cregui i ho defensi, que després de la mort no hi ha res, vull imaginar-me un “postmortem” que de veritat em faci gaudir, i tingui certa tranquil·litat en el moment en que pensi que un dia arribarà el moment. Crec que anem construint la nostra vida així com ens agrada i no ens mereixem un final tan homogeni. Ara bé, els somnis, només són això, somnis... i la realitat és l’única que no marxa volant com un avió de paper...
‪#‎aslowthinking‬

Epicuro para la vida cotidiana (2ª parte)

Epicuro (4) No temas a la muerte y vive con plenitud el presente.

Seguimos con la carta que Epicuro envía a Meneceo. El filósofo le invita a meditar y a habituarse a pensar según los principios epicúreos. Uno de sus temores es el del miedo a morir. El consejo que el maestro le proporciona lo tenéis más abajo. Te recomiendo que pruebes a leerlo cada día con el objetivo de interiorizarlo y que te ayude a no sentirte turbado por el miedo a morir y a vivir con más plenitud el presente. 

“Acostúmbrate a pensar que la muerte nada es para nosotros, porque todo bien y todo mal residen en la sensación y  la muerte es privación de la sensación (…) Así pues, el más terrible de los males, la muerte, nada es para nosotros, porque cuando nosotros somos, la muerte no está presente y, cuando la muerte está presente, entonces ya no somos nosotros (…) El sabio, por el contrario, ni rehúsa la vida ni le teme a la muerte; pues ni el vivir es para él una carga ni considera que es un mal el no vivir”.

 

Epicuro (5) Hemos de intentar vivir en el presente y no en el futuro.

 Miedo al futuro, a lo que vendrá, a no alcanzar la felicidad.   Pero la felicidad, como ya hemos visto, consiste precisamente en no tener miedo. Depende única y exclusivamente de nosotros mismos, de ser sabios y conseguirla con un estado de ánimo tranquilo y con muy pocos medios.

"El que menos necesita del mañana es el que avanza con más gusto hacia él."

"El que no considera lo que tiene como la riqueza más grande, es desdichado, aunque sea dueño del mundo."

“Sin el peso de un pasado que no se puede remediar, ni la opresión de un futuro que se desconoce y a lo mejor nunca tendrá lugar, el hombre libre afirma el presente, lo goza sin más razón que la de vivirlo y ser consciente de eso.

”
 

Epicuro (6) miedo al dolor 

Epicuro afirma que el mundo en el que vivimos es un espacio que acarrea dolor tanto físico como espiritual. El hombre aspirar a ser feliz y puede conseguirlo satisfaciendo sus deseos que le proporcionarán placer. El placer es el principio y el fin último de la felicidad. Pero no todos los deseos son buenos, sino sólo los necesarios y naturales. Los que nos proporcionan salud, serenidad y alegría de vivir. Los deseos que nos generen insatisfacción, dependencia e infelicidad no son adecuados y hemos de rechazarlos. Nos recomienda que nos acostumbremos a un modo de vida sencillo y sin lujos porque es bueno para la salud, hace al hombre resistente a las constantes exigencias de la vida y nos otorga un estado de ánimo superior en los momentos excepcionales en que disfrutamos de cosas costosas.

Pero es muy importante recordar que el placer es tan efímero y fugaz que fácilmente puede convertirse en dolor. Es necesario, pues, luchar enérgicamente por cada instante de placer  nos proporcione un instante de plenitud.

Esta vez os propongo un ejercicio: deteneos en un momento del día sintiendo de forma plena el instante. Puede ser una velada agradable con unos amigos, un paseo por la playa, el contacto con la naturaleza, el sol sobre tu rostro, una pieza musical que nos deleite…

Mi instante ha sido éste y ¿el vuestro?