PROGRAMA RETIR VIVIR-MORIR-VIVIR

VIVIR- MORIR- VIVIR

Faré una col.laboració amb aquest retir que organitza Montse Simó. Indagarem sobre la forma en què vivim, com ens relacionem amb la vida i, en definitiva, qui som. A més, ho farem en un entorn i un ambient privilegiats: http://www.yoga-mallorca.org/…/retiros-de-yoga-otono-2012.h…

Si vos animeu encara esteu a temps. Podeu venir també a jornades diàries soltes.

POR Consulta 1

En Vicent manifesta sovint una por irracional a morir. De seguida i de forma desproporcionada, quan pateix algun problema de salut que, normalment són de poca importància, li ve sa por a morir. És un hipocondríac que nega sistemàticament ser-ho.
Els pensament que acompanyen a sa por són:
- és insoportable la idea de que sa mort pot venir en qualsevol moment.
- no paga sa pena viure perquè morim.
- pensar sobre sa mort determina sa meva forma de viure:  No em deixa viure.
- tot el que em passa (símptomes de salut) és un senyal de que tot s'acaba.
-quan em mori no seré res. Ningú se'enrecordarà de mi
Després de qüestionar filosòficament aquestes creences, en Vicent entén que ser mortals és una condició que ens constitueix  com a éssers humans. S'acceptació de sa nostra pròpia vulnerabilitat - del que som i sentim aquí i ara-  ens permet gaudir d'una vida sense angoixa ni por.

EXERCICI:

Vam treballar, crítica i reflexivament, alguns textos filosòfics. Sempre proposo  llegir-los, emprant es diàleg entre aquests i nosaltres mateixos, des de sa nostra experiència i sentir.  El text és d’Epicur, Carta a Meneceu:

Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més in tens. 

DIARIO SOBRE EL CONTROL DE LA MEVA VIDA

Aquests dies he anat pensant-hi una mica i me n'he adonat que realment quan veig que prenc una decisió, que la duc a terme i veig com té unes conseqüències en el meu món, em sento lliure, som lliure. I no, no vull controlar i sé que tot és una mena de barrera dins el meu conscient: no seria realment lliure dins mi mateixa si no pogués decidir en quin moment i en quina situació dur una planificació, a més me n'he adonat que som pèssima organitzant coses!

Sé que puc controlar el control, que és sols una acció que en certa manera s'ha apoderat de mi i he comprovat que quan no deixo tots els nuus ben formats el resultat sol ser mil vegades millor i no sols perquè sigui pèssima organitzant i l'atzar em dugui (no sempre està clar) a millor port, sinó perquè la preparació em comporta una expectativa i l'expectativa em duu normalment a la desil•lusió, si no he construit una expectativa llavors puc aturar-me i dir. "No m'esperava que aquest cap de setmana arribés a acabar així, ha estat genial" i crec que aquí tinc el punt on donar-me impuls per contrarestar l'angoixa que em produeix el descontrol o la possibiltat d'error o la possibilitat de canvis no desitjats. Home, no crec que funcioni com un interruptor i pugui dur el control controlat i sols usar-lo quan jo vulgui, però si duc la vista enrera, no puc comparar aquella sensació que em dóna veure que he preparat o he fixat dins uns marges una acció futura, que dins mi es forma una idea que llavors no es compleix (la qual abans ja m'ha representat un esforç preocupar-m'hi) i la sensació de llibertat, d'aire, de volar que he pogut experimentar les poques vegades que he aconseguit desfer-me d'aquesta pedra que duc a sobre.

Sé que poques coses depenen de jo, no puc culpar-me de que es desviin, no em resulta equilibrada l'angoixa que em produeix voler-ho controlar i la petitíssima possibilitat quasi ja inexistent de que la meva "preparació" pugui canviar aquesta desviació. Clar que hi ha coses que sí depenen de mi, decisions, actituts, sensacions, moltes coses realment (al final del tot) depenen de jo; però aquestes coses no necessiten que m'amargui perquè vagin pel camí que jo vull.

La mort del meu padrí per exemple no depèn de mi, fuig de dins el meu rang de llibertat. Sé que fuig de dins les meves possibilitats i sé que no té un final feliç. Sé que sí, morirà. I jo, també moriré i de cop totes les meves llibertats i sensacions es veuran esborrades. Però, semblant-me a les típiques frases motivacionals de facebook, som conscient de que jo no puc fer-li res, és veritat, però de viure plena de preocupacions i de males vibracions a viure'ls amb emoció, hi ha una gran passa.
Sé que ni demà quan algú em comenti la mort del meu padrí ni quan alguna cosa se'm plantegi en el futur, seré capaç de sentir-me calmada i no deixar-me endur per l'angoixa ni seré capaç d'obviar totalment el control sense sentir-me malament. Però el cas està en que, l'autèntica llibertat està en poder-se dominar a un mateix i, per sort, d'entre les poques o moltes coses que depenen de jo (no en duc el compte) allò que sento, allò que penso i allò que som, depenen de mi tan conscient com inconscientment i, encara que em dugui una mica de temps o d'esforç, un dia podré aixecar-me (espero) i dir-me a mi mateixa que som lliure.

DIARI SOBRE LA POR A LA MORT

“El que em fa por és formar part de la mort.”

Sí, és totalment cert. El moment en sí no em “preocupa”. Em preocupa el després. L’estar allà o així. Restaré immòbil durant tot el temps que durarà l’humanitat? Veuré la vida dels demés sense poder intervenir-hi? O tot es convertirà en obscuritat i negror i no seré res... un cúmul d’ossos... que esper que estiguin convertits en cendra! Tot allò que he estat em desapareixerà de mi?

La gent tindrà una visió de mi però no s’aproparà ni a la que tinc jo mateixa de mi ni a la que té la realitat de mi... Ningú sabrà qui sóc, ni a mi mateixa m’haurà donat temps a descobrir-ho. La realitat es quedarà amb el meu jo i sols ella ho sabrà, no ho compartirà perquè és impossible. Sèriament, em vull ver creure que no hi haurà res? En ocasions m’he volgut imaginar que la mort no existeix, el nostre ser decideix que ja ha estat el suficient temps dins aquell cos, passa per un període que nosaltres anomenem mort i així, de sobte, som el mateix ser però en un cos diferent, el que la gent anomena reencarnació, que a mi m’agrada anomenar-ho adopció de cossos... D’acord, però si jo fa 4000 anys vaig residir dins el cos d’una persona que no és o fou la que sóc ara, jo no tinc, malparlant, ni la punyetera idea d’un miserable segon d’aquella vida que vaig compartir amb aquell cos. I no és molt trist? Que jo el dia de demà sigui “una altra persona” i no en sàpiga res de mi mateixa que, encara que poc, sí que conec ara? Totes les coses bones, i totes les dolentes se n’aniran perquè sí? Perquè al cap i a la fi som un conjunt de cèl·lules que tenen una vida limitada i, tard o d’hora, totes moriran? Perquè la raó del néixer és morir? Em fa por, sí, em fa por formar part de la mort... ser una més de les que moren cada dia?

Cristina, ara t’he de fer una pregunta! A tu, no t’incomoda pensar això? Tot allò que només tu saps de tu una vegada moris desapareixerà! I no hi haurà res! Silenci i obscuritat, buit, pàgines en blanc. No sé, a pesar de que m’ho cregui i ho defensi, que després de la mort no hi ha res, vull imaginar-me un “postmortem” que de veritat em faci gaudir, i tingui certa tranquil·litat en el moment en que pensi que un dia arribarà el moment. Crec que anem construint la nostra vida així com ens agrada i no ens mereixem un final tan homogeni. Ara bé, els somnis, només són això, somnis... i la realitat és l’única que no marxa volant com un avió de paper...
‪#‎aslowthinking‬

TEMAS DEL DIARIO FILOSÓFICO

Hoy toca tratar los temas que eligieron mis alumnos para tratar en el diario filosófico. Por orden de preferencia, el más solicitado versaba sobre relaciones interpersonales, del que hablaremos más adelante con más de detalle, después el del miedo a la muerte y por último, asuntos de muy diversa índole, de entre los que destacan el de la inseguridad, la baja autoestima, la falta de sentido de la vida, complejos físicos, control excesivo, perfeccionismo, angustia por el futuro, mala gestión de las emociones. 

Como no es posible, exponerlo todo de una vez, empezamos con el primero, que de forma general, lo he etiquetado como relaciones personales. Pues bien, concretando, conversamos a través de las cartas, sobre las dificultades de establecer buenas relaciones con los amigos, con los padres y con la pareja. El de los amigos, que fue el prioritario, trató sobre la incomprensión, es decir, no sentirse entendidos por los demás y tener la convicción de ser utilizados por los amigos por puro interés. También se habló de la desconfianza hacia los amigos, de la vergüenza y de la inseguridad de ser uno mismo con los demás, del miedo a no ser queridos o aceptados, a no poder expresarse como ellos son por miedo al rechazo. En cuanto a la relación con los padres, destaca el de la incomprensión de los padres hacia los hijos, la falta de libertad y no ser aceptados como son ellos realmente. Por último el de las parejas, sólo apareció un caso sobre el miedo a ser dañado por su compañero y la respuesta defensiva del consultante.

Como no quiero alargarme más, el próximo día os remito a un fragmento de un diario tratando alguno de estos temas, bajo anonimato y previo consentimiento de mis alumnos, a los que agradezco querer compartir sus inquietudes y también quiero subrayar la valentía, por parte de ellos, al adentrarse en el camino del autoconocimiento.

Epicuro para la vida cotidiana (2ª parte)

Epicuro (4) No temas a la muerte y vive con plenitud el presente.

Seguimos con la carta que Epicuro envía a Meneceo. El filósofo le invita a meditar y a habituarse a pensar según los principios epicúreos. Uno de sus temores es el del miedo a morir. El consejo que el maestro le proporciona lo tenéis más abajo. Te recomiendo que pruebes a leerlo cada día con el objetivo de interiorizarlo y que te ayude a no sentirte turbado por el miedo a morir y a vivir con más plenitud el presente. 

“Acostúmbrate a pensar que la muerte nada es para nosotros, porque todo bien y todo mal residen en la sensación y  la muerte es privación de la sensación (…) Así pues, el más terrible de los males, la muerte, nada es para nosotros, porque cuando nosotros somos, la muerte no está presente y, cuando la muerte está presente, entonces ya no somos nosotros (…) El sabio, por el contrario, ni rehúsa la vida ni le teme a la muerte; pues ni el vivir es para él una carga ni considera que es un mal el no vivir”.

 

Epicuro (5) Hemos de intentar vivir en el presente y no en el futuro.

 Miedo al futuro, a lo que vendrá, a no alcanzar la felicidad.   Pero la felicidad, como ya hemos visto, consiste precisamente en no tener miedo. Depende única y exclusivamente de nosotros mismos, de ser sabios y conseguirla con un estado de ánimo tranquilo y con muy pocos medios.

"El que menos necesita del mañana es el que avanza con más gusto hacia él."

"El que no considera lo que tiene como la riqueza más grande, es desdichado, aunque sea dueño del mundo."

“Sin el peso de un pasado que no se puede remediar, ni la opresión de un futuro que se desconoce y a lo mejor nunca tendrá lugar, el hombre libre afirma el presente, lo goza sin más razón que la de vivirlo y ser consciente de eso.

”
 

Epicuro (6) miedo al dolor 

Epicuro afirma que el mundo en el que vivimos es un espacio que acarrea dolor tanto físico como espiritual. El hombre aspirar a ser feliz y puede conseguirlo satisfaciendo sus deseos que le proporcionarán placer. El placer es el principio y el fin último de la felicidad. Pero no todos los deseos son buenos, sino sólo los necesarios y naturales. Los que nos proporcionan salud, serenidad y alegría de vivir. Los deseos que nos generen insatisfacción, dependencia e infelicidad no son adecuados y hemos de rechazarlos. Nos recomienda que nos acostumbremos a un modo de vida sencillo y sin lujos porque es bueno para la salud, hace al hombre resistente a las constantes exigencias de la vida y nos otorga un estado de ánimo superior en los momentos excepcionales en que disfrutamos de cosas costosas.

Pero es muy importante recordar que el placer es tan efímero y fugaz que fácilmente puede convertirse en dolor. Es necesario, pues, luchar enérgicamente por cada instante de placer  nos proporcione un instante de plenitud.

Esta vez os propongo un ejercicio: deteneos en un momento del día sintiendo de forma plena el instante. Puede ser una velada agradable con unos amigos, un paseo por la playa, el contacto con la naturaleza, el sol sobre tu rostro, una pieza musical que nos deleite…

Mi instante ha sido éste y ¿el vuestro?