¿Quién puñetas soy?

He escrito un relato filosófico que aborda el tema del autoconocimiento y la identidad, a través de una joven de 15 años, que padece bullying en el instituto. Se titula: ¿Quién puñetas soy? Hago referencia a Sócrates, Platón y Descartes desde la filosofía sapiencial.
https://clubdeescritura.com/convocatoria/i-concurso-relato-filosofico/leer/421535/quien-punetas-soy/

Agradecería vuestros comentarios.

Talleres filosóficos desde el enfoque sapiencial

Vive una experiencia filosófica en grupo!  Diálogos filosóficos que nos permiten ahondar en nuestro propio autoconocimiento.

-13 de mayo. Conecta con tu yo profundo.
-10 de junio. ¿Cómo despertar? La visión.

Dado que Filosofía puede ser y significar tantas cosas, en este enlace explico el trabajo práctico y transformador del enfoque sapiencial: http://www.formacion-yoga.org/index.php/yoga/retiros-de-yoga-2012/2-uncategorised/199-taller-de-filosofia-practica.html

Lugar: S'OM Asociación de Yoga y filosofía

inscripción y más información:
aslowthinking@gmail.com
Tel: 679431476

Sobre la vulnerabilitat

L'home, quan expressa el que sent i com es troba, davant de les vicissituds existencials, realitza un veritable treball de presa de consciència i d’autoconeixement, que es inevitable relacionar amb l'actitud filosòfica, és a dir, amb una recerca de la veritat, de desvelar-nos profundament tal com som i sentim realment. (Notes del taller "Sobre la vulnerabilitat").

Taller autoconocimiento presencial

Año nuevo y, de nuevo, una nueva propuesta de Filosofía Práctica. Un taller de autoconocimiento que impartirá Cristina Avilés, que también es y no Es ;) licenciada en Filosofía, asesora filosófica y mienbro de la Asoc.:http://www.yoga-mallorca.org/…/199-taller-de-filosofia-prac…
La línea filosofía práctica de Cristina es el enfoque sapiencial planteado por Mónica Cavallé, con la que lleva varios años formándose cuyo trabajo filosófico abre vías a la reflexión clarificadora y profunda.

"Entiendo por filosofía práctica, un movimiento que reivindica la filosofía como forma de vida. Una concepción de la filosofía que parte de un respeto a la esencia de lo que es la filosofía: el amor (Phileo) al conocimiento (sophia), que no es otra cosa, que el deseo de comprender y de ahondar en nuestra propia filosofía personal y en nuestras interpretaciones sobre el mundo. No puede comprenderse, pues, el discurso filosófico sin que esté íntimamente unido a una vida filosófica y, de hecho, es el camino o la vía, que da lugar a nuevas comprensiones que posibilitan la transformación interior, una nueva forma de ser y de estar en el mundo."
http://www.yoga-mallorca.org/…/198-sobre-la-filosofia-pract

En el següent enllaç podeu escoltar l'entrevista a l'Àgora de Can Alcover d'Ona Mediterrània ràdio que em va fer en Miquel Àngel Ballester sobre Filosofia Pràctica i assessoria filosòfica

Entrevista

El concepte de bellesa de Yukio Mishima

Un koan és un gènere literari xinès que procedeix del budisme i preten provocar il.luminacions i revelacions al lector. A la tradició Zen, es presenta com un problema que el mestre presenta al novici i que aquest ha de resoldre allunyant-se de la raó i apropant-se més a un nivell de consciència propiciat per la meditació que li permet la la visió d’una possible solució.
Doncs bé, Yukio Mishima (Tòquio, 1925 – 1970) a la seva obra El pavelló daurat (1956) intrerpreta a través d’un koan, que es titula Nansen mata un gat, un concepte de bellesa que és ben difícil d’entendre, acostumats a Occident a exercir més la capacitat lògica i racional per a solucionar els problemes que se’ns presenten.
El koan citat és el següent:
En la época Tang vivía en el monte Nan Chuan un famoso sacerdote: Pu Yuan, llamado también Nan Chuan (Nansen en japonés) por el nombre de la montaña. Un día que todos los monjes habían ido a segar al monte, un pequeño gato hizo su aparición en el desierto y tranquilo templo. Fue un acontecimiento. Todo el mundo corría detrás del gato. Lo atraparon. Pero luego hubo una disputa entre los monjes de los edificios Este y Oeste: se trataba de saber quién se quedaría con el gatito para cuidarlo. Visto lo cual, el padre Nansen cogió al gato por la piel del cuello, apoyó la hoz en su garganta y dijo: «Si alguno de vosotros puede pronunciar la palabra, el gato está salvado; si no, morirá». Nadie pudo responder y el padre Nansen mató al animal en el acto.
A la noche llegó Choshu, el primero de los discípulos. El Prior le contó lo ocurrido y le preguntó qué pensaba de ello. Choshu, sin pensárselo un segundo, se quitó las sandalias, se las puso sobre la cabeza y se fue.
El padre Nansen se deshizo en lamentaciones: «¡Ah, sólo con que hoy hubieses estado tú aquí! ¡El gatito se habría salvado...!».

Una vegada explicat el koan sorgeix la interpretació que fa Mishima a través dels protagonistes per captar el concepte de bellesa. El gat simbolitza la bellesa i els dos grups de novicis es barallen per ell perquè volen poseir-la però la bellesa s’ofereix a tothom però no pertany a ningú que és la interpretació de Kaskiwagi, però que es comentada per Mizoguchi (el protagonista principal): Porque, si bien la Belleza puede ofrecerse a cualquiera, ella no pertenece a nadie. La Belleza -¿cómo decirlo?- sí... es como una muela cariada, que nos roza la lengua, nos la agarra, nos hace daño, que yergue su existencia como un alfiler. Finalmente, no podemos ya más con el dolor y el dentista nos la arranca. Entonces, al contemplar en el hueco de nuestra mano aquella pequeña cosa marrón, sucia, sanguinolenta, uno se dice más o menos: «¿Es esto? ¿Es esto lo que me hacía tanto daño, lo que no cesaba de recordarme su existencia de un modo tan desagradable, lo que me clavaba raíces tan tenaces? ¡No es más que materia muerta! [...]. Matar el gato significaba arrancar la muela que causaba dolor, extirpar la Belleza de raíz. ¿Quedaba resuelto el problema? Yo no lo sé. Las raíces de lo Bello, a pesar de todo, no habían sido cortadas; se mató a la bestia, pero no, tal vez, su belleza. Y es para burlarse de esta solución demasiado cómoda que Choshu se pone las sandalias sobre la cabeza. Él sabía, por así decirlo, que no hay otra solución sino soportar el dolor de muelas.

Mizoguchi acaba al final del llibre canviant de postura perquè si en un principi adopta la postura de Choshu que sap que la idea de bellesa existeix malgrat eliminem al gat, finalment apostarà per la postura de Nansen d’eliminació del gat per eliminar el dolor i les dispustes. Mizoguchi crema el pavelló daurat, que idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. El pavelló daurat representa la bellesa en contra de la resta de la realitat que ens envolta i no permet una reconciliació entre el que desitgem i el que ens ofereixen. El jove novici està encadenant a un concepte que el determina i decideix que la bellesa és la seva mortal enemiga. Aposta així més per l’acció que per el coneixement. El protagonista aconsegueix alliberar-se d’aquest concepte de bellesa que no el deixa viure. De fet el llibre finalitza amb aquestes paraules: VOLIA VIURE.

El viatge espiritual de Nina Berbèrova

He decidir recopilar aquí alguns breus textos que vaig escriure en el meu bloc de filosofia aprendre a pensar. Estic seleccionant els que crec que van més en la línea de la feina, que estic desenvolupant a l'actualitat,  més propera a la filosofia com a forma de vida, des de l'enfocament de la filosofia sapiencial. Aquest text el vaig publicar al juny del 2011. És el següent:

Enguany llegeixo més llibres de literatura que de filosofia. No és que estigui més lluny de la tasca filosòfica sinò que més aviat em sento més propera a ella a través de les obres literàries que em trobo per atzar a la biblioteca. En aquest cas començo la lectura d’un llibre que es titula El subratllat és meu, d’una autora russa injustament no gaire coneguda, que s’anomena Nina Berbèrova (1901-1993). Es tracta d’una autobiografía que es projecta en un viatge espiritual protagonitzat per la pròpia autora al llarg del segle XX.

En paraules de Berbèrova: He estimat i estimo la vida, i no menys que la vida (però tampoc no més) estimo el seu sentit. [...] Per a mi no existeix un sentit de la vida a part de la pròpia vida. La meva vida estava i està plena de sentit. L’existència és l’única realitat, darrera d’ella no hi ha res. Nosaltres no reflectim res, no intentem arribar enlloc, estem aquí i només aquí, i només l’ara té un significat. Sempre m’ha semblat indispensable desxifrar el sentit de la realitat (dins fora de mi) trobar el fil que uneix –una amb l’altra, i am el tot- les facetes aïllades d’aquest sentit [...] Vaig saber molt aviat que amb seny no s’hi neix, que “el nostre seny ens l’anem construint gradualment nosaltres mateixos” segons paraules de Txaadaiev. I vaig aprendre a construir aquest seny com vaig poder, en vaig aprendre i n’aprenc avui dia, i encara és poc per a mi, perquè només amb el coneixement pot viure l’home en relació amb l’eternitat, en coordinació amb els esdeveniments i els noms. Així, si estic davant del quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer, percebo la cadena que reté fortament Homer, Aristòtil, Rembrant i jo mateixa, que estic plantada davant del quadre. Com una xarxa d’artèries i venes que porta sang de l’un a través de l’altre cap al tercer, i finalment cap a les meves pròpies venes. Ens trobem en una mateixa fila que és indestructible si jo no la destrueixo. Jo, però, no la destrueixo perquè aquesta sang em dóna un buf d’escalfor que recorre la meva persona, i estic viva gràcies a ella, i m’obre la porta als raonaments i als impulsos imaginatius, els quals, al seu retorn, m’ofereixen la possibilitat de fer meu tot el sistema de símbols i mites amb què ha viscut la humanitat des del primer dia que s’inclinà davant del sol.

Aquest llibre que narra l’experiència vital de l’autora com un camí d’autoconeixement i de transformació està ple de fragments literaris que mereixen ser citats i que plasmen la unió indisoluble entre coneixement, espèrit i història. Només amb les 65 pàgines que he llegit es tracten temes tan diversos com la llibertat, la transcendència, la consciència, el coneixement i la ciència que es desenvolupen a partir de les seves vivències.

Per acabar un altre fragment que era en realitat el desencadenant d’aquest petit article però que ha resultat ser el que ho acaba. Aquestes són les seves paraules: La vida quotidiana i el pa de cada dia són el pla horitzontal de la nostra existència comuna; no parlaré d’ella ara, sinó de les seves verticals. En altre temps hi havia molt poca gent que visqués en la dimensió vertical (l’intel.lecte), i els que hi vivien patien sovint una sensació de culpa envers la resta dels altres, que vivien en la dimensió horitzontal. Actualment tothom que vulgui pot aprendre a viure en vertical amb la consciència tranquil.la. Per aconseguir-ho són imprescindibles tres condicions: voler llegir, voler pensar, voler saber. Com va dir Jaspers: no cal aprendre a tossir ni a esternudar; però sí que cal aprendre a pensar. Raonar és quelcom que s’ha d’aprendre. Raonar no és una funció de l’organisme.

Finalment, de forma casual cercant la imatge del quadre que cita N. Berbèrova he trobat que el filòsof Paul Ricouer creu que aquesta obra de Rembrandt representa perfectament la tasca filosòfica. Podeu trobar la informació en aquest enllaç:

http://www.filosofiayliteratura.org/forofilosofia/textos/ricouerfilosofia.htm