Aquests dies he anat pensant-hi una mica i me n'he adonat que realment quan veig que prenc una decisió, que la duc a terme i veig com té unes conseqüències en el meu món, em sento lliure, som lliure. I no, no vull controlar i sé que tot és una mena de barrera dins el meu conscient: no seria realment lliure dins mi mateixa si no pogués decidir en quin moment i en quina situació dur una planificació, a més me n'he adonat que som pèssima organitzant coses!
Sé que puc controlar el control, que és sols una acció que en certa manera s'ha apoderat de mi i he comprovat que quan no deixo tots els nuus ben formats el resultat sol ser mil vegades millor i no sols perquè sigui pèssima organitzant i l'atzar em dugui (no sempre està clar) a millor port, sinó perquè la preparació em comporta una expectativa i l'expectativa em duu normalment a la desil•lusió, si no he construit una expectativa llavors puc aturar-me i dir. "No m'esperava que aquest cap de setmana arribés a acabar així, ha estat genial" i crec que aquí tinc el punt on donar-me impuls per contrarestar l'angoixa que em produeix el descontrol o la possibiltat d'error o la possibilitat de canvis no desitjats. Home, no crec que funcioni com un interruptor i pugui dur el control controlat i sols usar-lo quan jo vulgui, però si duc la vista enrera, no puc comparar aquella sensació que em dóna veure que he preparat o he fixat dins uns marges una acció futura, que dins mi es forma una idea que llavors no es compleix (la qual abans ja m'ha representat un esforç preocupar-m'hi) i la sensació de llibertat, d'aire, de volar que he pogut experimentar les poques vegades que he aconseguit desfer-me d'aquesta pedra que duc a sobre.
Sé que poques coses depenen de jo, no puc culpar-me de que es desviin, no em resulta equilibrada l'angoixa que em produeix voler-ho controlar i la petitíssima possibilitat quasi ja inexistent de que la meva "preparació" pugui canviar aquesta desviació. Clar que hi ha coses que sí depenen de mi, decisions, actituts, sensacions, moltes coses realment (al final del tot) depenen de jo; però aquestes coses no necessiten que m'amargui perquè vagin pel camí que jo vull.
La mort del meu padrí per exemple no depèn de mi, fuig de dins el meu rang de llibertat. Sé que fuig de dins les meves possibilitats i sé que no té un final feliç. Sé que sí, morirà. I jo, també moriré i de cop totes les meves llibertats i sensacions es veuran esborrades. Però, semblant-me a les típiques frases motivacionals de facebook, som conscient de que jo no puc fer-li res, és veritat, però de viure plena de preocupacions i de males vibracions a viure'ls amb emoció, hi ha una gran passa.
Sé que ni demà quan algú em comenti la mort del meu padrí ni quan alguna cosa se'm plantegi en el futur, seré capaç de sentir-me calmada i no deixar-me endur per l'angoixa ni seré capaç d'obviar totalment el control sense sentir-me malament. Però el cas està en que, l'autèntica llibertat està en poder-se dominar a un mateix i, per sort, d'entre les poques o moltes coses que depenen de jo (no en duc el compte) allò que sento, allò que penso i allò que som, depenen de mi tan conscient com inconscientment i, encara que em dugui una mica de temps o d'esforç, un dia podré aixecar-me (espero) i dir-me a mi mateixa que som lliure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario