DIARI SOBRE LA POR A LA MORT

“El que em fa por és formar part de la mort.”

Sí, és totalment cert. El moment en sí no em “preocupa”. Em preocupa el després. L’estar allà o així. Restaré immòbil durant tot el temps que durarà l’humanitat? Veuré la vida dels demés sense poder intervenir-hi? O tot es convertirà en obscuritat i negror i no seré res... un cúmul d’ossos... que esper que estiguin convertits en cendra! Tot allò que he estat em desapareixerà de mi?

La gent tindrà una visió de mi però no s’aproparà ni a la que tinc jo mateixa de mi ni a la que té la realitat de mi... Ningú sabrà qui sóc, ni a mi mateixa m’haurà donat temps a descobrir-ho. La realitat es quedarà amb el meu jo i sols ella ho sabrà, no ho compartirà perquè és impossible. Sèriament, em vull ver creure que no hi haurà res? En ocasions m’he volgut imaginar que la mort no existeix, el nostre ser decideix que ja ha estat el suficient temps dins aquell cos, passa per un període que nosaltres anomenem mort i així, de sobte, som el mateix ser però en un cos diferent, el que la gent anomena reencarnació, que a mi m’agrada anomenar-ho adopció de cossos... D’acord, però si jo fa 4000 anys vaig residir dins el cos d’una persona que no és o fou la que sóc ara, jo no tinc, malparlant, ni la punyetera idea d’un miserable segon d’aquella vida que vaig compartir amb aquell cos. I no és molt trist? Que jo el dia de demà sigui “una altra persona” i no en sàpiga res de mi mateixa que, encara que poc, sí que conec ara? Totes les coses bones, i totes les dolentes se n’aniran perquè sí? Perquè al cap i a la fi som un conjunt de cèl·lules que tenen una vida limitada i, tard o d’hora, totes moriran? Perquè la raó del néixer és morir? Em fa por, sí, em fa por formar part de la mort... ser una més de les que moren cada dia?

Cristina, ara t’he de fer una pregunta! A tu, no t’incomoda pensar això? Tot allò que només tu saps de tu una vegada moris desapareixerà! I no hi haurà res! Silenci i obscuritat, buit, pàgines en blanc. No sé, a pesar de que m’ho cregui i ho defensi, que després de la mort no hi ha res, vull imaginar-me un “postmortem” que de veritat em faci gaudir, i tingui certa tranquil·litat en el moment en que pensi que un dia arribarà el moment. Crec que anem construint la nostra vida així com ens agrada i no ens mereixem un final tan homogeni. Ara bé, els somnis, només són això, somnis... i la realitat és l’única que no marxa volant com un avió de paper...
‪#‎aslowthinking‬